dijous, 31 de març de 2011

Bifosfonats i ostenecrosi dels maxilars
















Quan van ser comercialitzats per primera vegada fa 16 anys, coneixiem que els bifosfonats podien produir efectes adversos que obliguen a suspendre el tractament en alguns pacients.

És conegut que els bifosfonats són lesius per a la mucosa esofàgica i que per això han de prendre's precaucions en la seva ingesta. No obstant això, són els fàrmacs més utilitzats en el tractament de l'osteoporosi.

En general i amb el seu ús continuat se'ls han associat a altres efectes adversos com osteonecrosi dels maxilars, dolor múscul esquelètic, fibril·lació auricular, alteracions òssies i increment de fractures patològiques.


Aquestes possibles complicacions han estat identificats després d’anys d’ús prolongat d’aquests fàrmacs.




Documents d´interès

1.- Recull d´informació sobre efecte dels bifosfonats

2.- Document:

3.- Consentimen informat per a Odontologia (CAP Lluís Millet)
.
.
.
.

Artrosi de genoll




L’artrosi es defineix com una malaltia del aparell locomotor caracteritzada per la degeneració i pèrdua del cartílag articular, junt a la proliferació osteocartilaginosa subcondral i dels marges articulars.

La gonartrosi és la malaltia degenerativa més freqüent i incapacitant de la societat actual.


La seva prevalença augmenta amb l’edat a partir dels 50-55 anys, afectant a un 6% de les persones de 40 anys i al 50% de les persones majors de 65 anys (amb predomini de dones de 3/1), tot i que d’aquest 50% sols presenten simptomatologia la meitat d’elles.


Rehabilitació del genoll

Suggerim alguns exercicis útils per a la rehabilitació de genolls en procés post-operatori o genoll debilitat.

Els exercici s'han de fer tots els dies, si és possible tant de matí com per la vesprada dedicant-li 30 min. cada volta com a mínim. (si és pot).

Abans de començar els exercicis, cal escalfar el genoll durant 10 min. amb: una manta 

Els exercicis és repetiràn 15 vegades.


Més exercicis audio-visuals:






Full de recomanacions


Exercicis CAP Lluís Millet
Exercicis CAMFiC


Manuals

Explicació de què és l´artrosi de genoll Societat Espanyola de Reumatologia
.
Guia de maneig de l´artrosi de genoll (per a professionals)
.
.
..

dimecres, 30 de març de 2011

Tinc mal de panxa. Què puc fer davant una diarrea aguda?



Les gastroenteritis agudes són infeccions molt freqüents entre nosaltres.

Algunes es transmeten a través d'aliments contaminats (com la salmonelosis per ingesta de derivats d'ou) però la majoria estan produïdes per virus que es transmeten de persona a persona a través de les mans o saliva.

Les gastroenteritis poden donar nàusees, vòmits, diarrea, dolor abdominal tipus "còlic", febre i malestar general. De vegades només donen algun d'aquests símptomes i altres vegades tots alhora. 








Què has de fer per tractar una gastroenteritis aguda?:

1.- Si tens vòmits deixa 1-2 hrs de dejuni i comença a beure a poc a poc petites quantitats de líquid. Si cedeixen els vòmits augmenta a poc a poc la quantitat que beus. Si tornes a vomitar comença de nou.

En les primeres hores no preneu aliments sòlids durant les primeres 4-6 hores (nens) o 12 hores (adults). En aquest temps només s'administraran begudes amb Sals per rehidratación oral o Llimonada alcalina, bevent en petites quantitats, de forma contínua, segons demanda (sense forçar).

Pots beure aigua, sèrums de farmàcia (Sueroral, Citorsal), sucs de taronja o llimona, begudes isotòniques ( Aquarius) o fer-te un sèrum casolà ( aigua, llimona, sucre i una mica de sal).

S'aconsella prendre només líquids en les primeres 12-24 hrs d'evolució de la diarrea.

Preparació de les Sals per rehidratació oral: un sobre de Sueroral Hiposódic dissolt en 1 litre d'aigua mineral sense gas, o una bossa de Citorsal en mig litre.

Preparació de la Llimonada alcalina: a 1 litre d'aigua bullida se li afegeix el suc de 2 o 3 llimones, mitja cullereta de bicarbonat, mitja cullereta de sal i 2 o 3 cullerades de sucre.

2.- Si passades aquestes 12-24 hrs remeten els vòmits i disminueix la diarrea, comença a menjar sòlids.

Sempre en poca quantitat, fent 4 o 5 menjars al llarg del dia. Prengui iogurt natural, verdures cuites, arròs, pernil dolç, pit de pollastre o peix cuits, truita francesa.  Quan s'hagi controlat la primera fase (es realitzin menys de 3-4 deposicions/dia), s'introduirà gradualment la dieta sòlida en petites quantitats per comprovar la tolerància a la mateixa.


3.- Evita llet, cafè, fregits, alcohol o menjars pesats fins a passats 5-7 dies; si comences massa aviat a menjar normal pot reaparèixer el dolor abdominal, els vòmits o la diarrea.

4.- En cas de febre o malestar general es pot pendre paracetamol ( 650 mg. 3 o 4 vegades al dia).

  
Aliments permesos (dieta astringent)
  1. Sopa d'arròs, sopa de pastanaga, puré de patates i pastanagues, sopa de peix.
  2. Ou passat per aigua, dur o en truita.
  3. Peix cuit o a la planxa. Els peixos han de ser blancs: lluç (congelat o fresc), llenguado, rap o gall.
  4. Carn d'au cuita o a la planxa (sense pell).
  5. Fruites: poma rostida, poma amb una gotes de llimona (rallada o pelada i en trossos deixant a l'aire una estona perquè s'oxide), codony, plàtan madur.
  6. Pa blanc torrat.
  7. En el desdejuni es prendran infusions clares de te o camamilla, edulcorades amb sacarina i pa torrat.
Observacions  
  1. Fruites i verdures s'evitaran crues.
  2. Evitar durant una setmana verdures de color verd: bledes, espinacs, enciams…. així com la ingestió d'ametlles, compotes, nous, pa negre, pel seu efecte laxant.
  3. No prengui dolços: caramels, xocolates, pastisseria, sucre...
  4. Eviti les begudes molt fredes, tot tipus de begudes refrescants, així com les aigües minero-medicinals amb gas


 Quan has d'anar al teu metge?:

Clínica d´alarma

1) Davant un dolor abdominal constant i intens al llarg de diverses hores.

2) Si tens diarrea amb sang i/o mucosidat.

3) Febre > 38ºC durant més de 24 hrs.

4) Si els vòmits no van desapareixent en unes hores malgrat els consells de la dieta.

5) Si la diarrea persisteix més de 3 dies malgrat fer dieta correcta.



Recomanacions
 
1.- Full per a usuaris EAP Lluís Millet
2.- Full per a usuaris CAMFIC
3.- Full per a usuaris e-CAP   Castellà  Català

Patologia de l´ATM



Per la Dra. Concepció Climent Vallejo
Metgessa Estomatòloga del CAP Lluís Millet












L'Articulació temporomandibular (ATM) és una patologia que ha estat poc valorada durant molt de temps.

En l'actualitat es reconeix cada vegada més la importància que tenen els desordres d'aquesta articulació en la vida quotidiana de la població.

En prestar més atenció a aquests problemes, s'ha posat en evidència l'alta freqüència amb què es presenten així com ha fet que es conegui millor la patologia i el tractament.

Segueix sent una patologia que en molts casos no és diagnosticada, ja sigui per desconeixement de la mateixa, o bé, perquè s'expressa com dolor referit a altres zones com:

  •           Oïda
  •           Coll
  •           Mandíbula
  •           Cap
  •           Columna cervical i cintura escapular

Es denomina disfunció temporomandibular o crani-mandibular (DCM) a diferents problemes clínics que afecten:
          Musculatura masticatòria
          Articulació temporomandibular
          Estructures associades


Quina és la patologia de l'articulació temporomandibular (DCM)?

Com totes les articulacions presenta patologia traumàtica, funcional, inflamatòria, degenerativa, hereditària i del desenvolupament.

La patologia funcional està íntimament relacionada amb els músculs de la masticació i amb les dents. 


L'apretat de dents, diürn i nocturn (bruxisme), relacionat amb l'estrès, determinats hàbits nocius com mossegar-se les ungles, galtes, mossegar objectes, mastegar xiclet, ... (parafuncions), l'hiperlaxitud o hipermobilitat articular i les maloclusions severes, són factors que influeixen en la patologia d'aquesta articulació.

La patologia intraarticular més freqüent és l'alteració de la mobilitat i de la posició del menisc o disc. Les malalties que afecten les articulacions també poden tenir el seu reflex en l'ATM.

El símptoma més freqüent de patologia de l'ATM és el dolor localitzat a l'articulació i / o en els músculs masticatoris. També són freqüents la limitació de l'obertura i / o altres moviments de la boca, així com els sorolls a la articulación.

Se poden presentar també molèsties en altres zones, com en l'oïda i la mandíbula, així com mal de cap i dolors referits a esquena i coll (cervicals).
 

Com podem saber si patim una DCM?

Els signes i símptomes que ens poden orientar o fer sospitar que patim una DCM, són els següents:
          Dificultat i / o dolor en obrir la boca (badall, etc)
          Mandíbula bloquejada fixa o fora del seu lloc.
          Dificultat i / o dolor en mastegar i en parlar.
          Sorolls o espetecs en obrir, tancar o mastegar.
          Rigidesa o tibantor i cansament en els maxilars.
          Dolor d'oïda o al voltant d'ells, o en les temples.
          Freqüència de cefalees, mal de coll o de dents.
          Canvis en la mossegada. Dents sensibles i desgastats.
          Dolors crònics, sense fonament, a cervicals i esquena.


En què consisteix el tractament?

          Farmacològic (AINES, relaxants musculars, etc)
          Rehabilitació (Electroteràpia, manipulació, educació d'hàbits i dietes, exercicis,
           correcció postural)
          Oclusals (Férules, pròtesis, ortodòncia, etc)
          Artrocentesi (Rentat, infiltracions, etc)
          Artroscòpia diagnostica i cirurgia artroscòpica (biòpsia, alliberament brides, extracció
           c. lliures, recol.locació meniscal, etc)
          Cirurgia ortognàtica i tècniques de cirurgia convencional
          Psicologia / Psiquiatria (Tractament de l'estrès i de l'hàbit atapeït de dents)

Moltes vegades la simptomatologia DCM remet o s'accentua, ja que són processos que varien segons les circumstàncies de l'individu: estrès.

La major part de la població pot presentar clic en els seus ATMs que romandran estables o que disminuiran amb educació d'hàbits i dietes, control de l'estrès i, si cal, amb l'ajuda d'una fèrula.

La fèrula oclusal, també serà útil en patologies inflamatòries i degeneratives per reduir les tensions articulars així com en els postoperatoris de la cirurgia artroscòpica.

La cirurgia artroscòpica ens permet solucionar quadres clínics en què el tractament conservador és insuficient, amb cirurgia mínimament invasiva. L'artroscòpia té també un paper diagnòstic. 

La resposta al tractament és millor com menys evolucionada és la patologia. A més de tractar la simptomatologia, cal controlar els factors que predisposen i el control de l'estrès per aconseguir bons resultats



Fulls per a pacients (CAP Lluís Millet) Castellà  Català
.
.
.
.
.

dimarts, 29 de març de 2011

Consells odontològics: extracció post-exodòncia


Per la Dra. Concepció Climent Vallejo
Metgessa Estomatòloga del CAP Lluís Millet



L'extracció dentària és l'acte quirúrgic que es realitza amb més freqüència dins de la cirurgia oral.

En les ultimes dècades han disminuït molt el numero d'extraccions, degut a la major prevalença de l'odontologia conservadora, encara que en l'actualitat fins i tot es realitzen moltes extraccions de peces que podrien ser recuperades. Un altre detall important és la disminució d'extraccions dels primers molars permanents a edats primerenques, ja que no fa molts anys era un acte molt freqüent.

L'extracció dentària ha de ser un acte quirúrgic amb un estudi previ. No tots les extraccions són iguals i les situacions canvien en cada pacient, n'hi ha molt fàcils i altres que són una mica més complicades.

INDICACIONS DE L'EXODÒNCIA

En primer lloc és necessari intentar conservar les peces dentaries.

Avui posseïm un arsenal terapèutic ampli per a aconseguir-ho, però de tota manera hi ha molts casos que és inevitable realitzar l'extracció dentària i els podem resumir de la següent forma:
  • Peces destruïdes que no és possible l'aplicació de l'odontologia conservadora.
  • Restes radiculars
  • Peces amb fractures coronàries molt subgingivals
  • Peces amb fractures o fissures verticals.
  • Peces amb processos focals que disseminen bacteris que no es poden solucionar amb tractaments d'endodòncia, sobretot en malalts cardíacs.
  • Càries radiculars molt subgingivals i sobre tot subòssies.
  • Peces amb malaltia parodontal amb graus de mobilitat no estables, no recuperables i progressives.



Full per a pacients  Castellà   Catalàç

.
.
Més informació d´interès:  L´ùs d´anticoagulants a odontología.  (per a professionals)
.


..
.

dilluns, 28 de març de 2011

Consells sobre la Malaltia tromboembòlica venosa

Què és la malaltia tromboembòlica venosa (MTEV)?

 









La malaltia tromboembòlica venosa (MTEV) inclou la trombosi venosa profunda (TVP) i el tromboembolisme pulmonar (TEP).


La MTEV és relativament freqüent en pacients hospitalitzats, tant mèdics com quirúrgics, i també en pacients que han estat recentment donats d’alta.
La MTEV és una causa important de morbiditat i de mortalitat hospitalària, i un important problema de salut pública en afectar milions de persones al món.

Les dades epidemiològiques de MTEV mostren una incidència anual de prop d’1 cas per 1.000 persones fins al 0,5% en les de més de 80 anys.

Els pacients amb MTEV tenen més risc de tenir un nou episodi de TVP i/o TEP.

Una altra complicació freqüent és el desenvolupament de la síndrome postflebítica, que es pot presentar en un 30% dels pacients que tenen TVP. D’altra banda, el diagnòstic del TEP és difícil, perquè només un 20% dels pacients presenta símptomes més o menys específics, i perquè, en cas de sospita clínica, les proves diagnòstiques poden donar resultats negatius. A més a més, es coneix que dels malalts ingressats amb TEP, en moren un 30% si no es diagnostiquen i tracten, i un 8% quan es diagnostica i es fa un tractament adient.

L’aplicació de mesures profilàctiques disminueix la morbiditat i la mortalitat associades a la MTEV. Així, les dades mostren que la tromboprofilaxi farmacològica pot reduir la incidència de MTEV en un 60-65%. Per tot això, és necessari tant la seva prevenció com un maneig ordenat de les tècniques per arribar al diagnòstic i, arribat el punt, fer un tractament prou eficaç, però amb el menor risc.

.

Què ha de conèixer el pacient?

1.- És important que el pacient conegui la MTEV, tant la identificació dels símptomes com la seva prevenció (mesures generals i mètodes mecànics i farmacològics).


2.- El pacient ha de conèixer les complicacions que es poden produir especialment amb l’aplicació dels tractaments farmacològics (risc d’hemorràgia) i els riscos derivats de la manca d’aplicació de mesures profilàctiques (risc de MTEV).


3.- Els professionals sanitaris han de proporcionar informació verbal o per escrit als pacients abans de la cirurgia sobre els riscs de la MTEV i l’efectivitat de la profilaxi. A més a més, el tractament ha de tenir en compte les necessitats i preferències dels pacients.

Per tant, la col•laboració del pacient és essencial en el compliment del tractament, especialment un cop se li doni l’alta i hagi de continuar el tractament.A més, el pacient ha d’informar el metge o metgessa dels fàrmacs que pren per tal de valorar si en consumeix algun que pot alterar l’hemostàsia o bé augmentar el risc trombòtic, com ara els estrògens o els moduladors selectius dels receptors d’estrògens.


També, les guies del NICE indiquen que s’ha d’avisar el pacient que la immobilitat associada als viatges prolongats de més de tres hores de durada en les quatre setmanes abans i després de la cirurgia poden fer incrementar el risc de la MTEV.


Algunes mesures, sobretot les no farmacològiques, van adreçades al pacient o al seu entorn familiar, i han de ser reforçades especialment a l’alta si persisteix el risc de MTEV, com són:
  • Animar el pacient en la seva mobilització precoç, així com en la realització d’exercicis d’extremitats inferiors.
  • Hidratació correcta.


Informació relacionada: Tractament de les varius, Trombosi, Tromboembolisme


Document guia: cedimcat

Autors del document

Lalueza MP, Bosch M, Bóveda JL, Casellas M, Castellet E, Felip E, González MA, Lidón RM, Maeso J, Nicolau I, Pujol MA, Raich M, Recio J, Robles A, Sánchez JL, Vidal R, Villar M. (Subcomissió de la Malaltia Tromboembòlica Venosa de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona)
.
.
.
.

dimarts, 22 de març de 2011

Tinc dolor d´esquena per l´ordinador portàtil. Què puc fer?

La utilització d'ordinadors portàtils

Avui en dia l'ordinador portàtil és un equip de treball molt habitual entre nosaltres.
Els ordinadors portàtils faciliten la feina, però també comporten uns riscos per a la salut que convé conèixer i prevenir.

VIDEO FORMACIÓ






  • Factors de risc que comporta l'ús d'ordinadors portàtils
  • Riscos derivats de l'exposició a postures forçades
  • Fatiga visual
  • Riscos derivats d'entorns de treball inadequats i de l'exposició a moviments repetitius
  • Riscos derivats de la sobrecàrrega muscular en transportar l'equip

Factors de risc que comporta l'ús d'ordinadors portàtils
En comparació amb els ordinadors convencionals o de taula, els ordinadors portàtils suposen sovint l’addició de certs factors de risc, com:
  • La improvisació del lloc de treball, ja sigui a una oficina externa, un hotel, o a mitjans de transport com avions, trens o autobusos, el que pot dificultar l'adopció de postures de treball còmodes o correctes.
  • El disseny integrat de la pantalla i el teclat en els ordinadors portàtils no permet ajustar de forma convenient i ergonòmica la distància de la persona usuària entre el teclat i la pantalla. Això obliga l'usuari a adoptar postures forçades de coll i cap.
  • La integració del ratolí a l'ordinador i el disseny del teclat, amb tecles més juntes i petites, obliga a fer la feina amb més moviments en postures forçades de la mà i el canell.
  • El fet de carregar i transportar l'equip de treball durant el desplaçament d'un lloc a l'altre incideix en una sobrecàrrega muscular localitzada. 
Riscos derivats de l'exposició a postures forçades

Aquesta és una postura incorrecta, que pot originar dolors i lesions al coll i a l'esquena
Estar-se molt de temps assegut en una postura estàtica utilitzant l'ordinador portàtil fa que s'adoptin postures forçades, sobretot del tronc, el coll i les extremitats superiors. Per reduir les postures forçades i la desviació articular:

Ajusta l'alçada de la cadira de manera que puguis mantenir els avantbraços flexionats fins a 90º i recolzats sobre la taula, sense enlairar les espatlles. Si no hi ha taula, recolza l'ordinador sobre el maletí o un altre objecte similar.

Mantingues l'esquena correctament recolzada en el respatller de la cadira. Les cames han de formar un angle de 90º. També has de mantenir recolzats els peus i les cames per facilitar el recolzament lumbar al seient i evitar compressions a les cames.

Col·loca el portàtil de manera que disposis d'espai per recolzar els canells. Treballa amb els canells en posició neutra, és a dir, sense forçar lateralment o vertical.

Utilitza un reposacanells per eliminar tensions musculars i evita la flexió o extensió del canell.

Seu en posició frontal respecte de la pantalla. En les tasques que requereixin alternar la visualització de la pantalla amb la lectura freqüent de documents impresos, recolza aquests documents en un suport entre el teclat i la pantalla (per exemple, en un faristol) o a la mateixa pantalla (amb una pinça o grapa) que permeti ubicar-los en els angles visuals -o de gir i/o flexió del coll- que no impliquin postures o moviments forçats.

Fes descansos freqüents amb exercicis físics posturals. Resulten més eficaces les pauses curtes i freqüents (d'entre 5 i 8 minuts per cada hora, o hora i dos quarts), que les pauses llargues i espaiades. Acompanya les pauses d'estiraments.

Cal fer estiraments musculars (coll, esquena, braç i avantbraç)
Pots estirar de diverses maneres. Aquests són els exercicis recomanats.

Fatiga visual

Entorn de treball inadequat. L'usuari de l'ordinador adopta una postura forçada.
Un entorn amb una il·luminació o contrast inadequats origina enlluernaments i reflexos a la pantalla. A més, per evitar aquests reflexos sovint s'adopten postures forçades i restringides. Per controlar la fatiga visual:

Fes pauses breus però freqüents (de 20 segons cada 20 minuts aproximadament).

Tingues en compte que:

El badall i el parpelleig ajuden a mantenir els ulls lubricats.

Relaxa la vista mirant llocs allunyats, ja que el canvi d'enfocament ajuda a relaxar els músculs oculars.
El palpeig disminueix la tensió ocular, per això cobreix els ulls amb les mans i respira profundament.
La superfície de vidre de la majoria de pantalles fa que molt freqüentment generin reflexos.

Posició correcta del treballador/a respecte a l'ordinador portàtil

Tracta de col·locar la pantalla a una distància superior als 40 cm. respecte dels ulls.

Posa la pantalla a una altura tal que la puguis veure dins l'espai comprès entre la línia de visió horitzontal i la traçada a 60º sota la horitzontal.

És recomanable utilitzar equips amb pantalles de com a mínim 14 polsades. Augmenta la mida -el cos- de la lletra que utilitzis per veure-la millor a la pantalla.
La superfície de vidre de la majoria de pantalles fa que molt freqüentment generin reflexos.

Per controlar aquests reflexos:
  • Prepara l'entorn on ubiquis la pantalla, evitant la presència de fonts de llum susceptibles de reflectir-s'hi. Així:

    • Regula la llum natural amb cortines o persianes, i evita situar l'equip de cara o d'esquena a la finestra.
    • Orienta la pantalla de manera que les finestres quedin situades lateralment.
    • Situa l'equip paral·lel als llums del sostre, i reforça la il·luminació sobre el teclat.
    • També pots intervenir sobre la mateixa pantalla, triant models de portàtil amb pantalles que comptin amb tractament antireflector i capacitat de proporcionar bons nivells de contrast.
Riscos derivats d'entorns de treball inadequats i de l'exposició a moviments repetitius

Estació d'acoblament
Per fer front als riscos derivats dels entorns de treball inadequats en els quals sovint s'empren els ordinadors portàtils, cal tenir present que:

L'ordinador portàtil està dissenyat per fer tasques esporàdiques, no com a eina de treball habitual. Utilitza sempre que sigui possible estacions d'acoblament que permeten utilitzar teclat i ratolí perifèrics.

La taula de treball ha de disposar de vores arrodonides, ha de ser poc reflectora –ni massa clara ni massa fosca- i ha de ser prou gran com per col·locar-hi els elements necessaris.
  • Regula la temperatura i la humitat relativa del lloc de treball, i aïlla'l de la contaminació acústica.
  • Quan el lloc de treball improvisat sigui un mitjà de transport (tren, avió, autobús...) ubica el pla de treball en llocs que et permetin llibertat de moviments.
  • A l'avió, si és possible, seu davant la sortida d'emergència o en seients que tinguin barra per recolzar els peus. Si vas en cotxe, seu al seient del passatger i limita el temps d'ús de l'ordinador portàtil a 30 minuts.
  • Eleva l'alçada del pla de treball, recolzant l'ordinador sobre el maletí o un altre objecte similar per ubicar la pantalla dins de l'àrea que et permeti controlar la fatiga visual.
  • Als trens utilitza les taules comunes entre seients, tot evitant emprar les taules adjuntes al darrere dels seients.
  • Fes pauses sovint i canvia de postura, fent exercicis d'estirament de la musculatura fatigada i adoptant postures antagòniques a les que hagis mantingut davant l'ordinador portàtil.
  • Seu lluny de les finestres sense cortines o persianes i procura que la pantalla quedi perpendicular a l'entrada de llum natural (o bé entremig dels punts de llum artificial).
  • Si alguna superfície provoca enlluernaments o reflexes, cobreix-la amb algun material de textura mat i de color neutre.
Riscos derivats de la sobrecàrrega muscular en transportar l'equip

Utilitza una motxilla amb preferència a una bossa bandolera
La zona del cos que suporta el pes del portàtil pateix una sobrecàrrega muscular. Cal tenir en compte que entre ordinador portàtil, transformador, bateria, suports, documents, unitats de memòria, etc... el pes total pot superar els 4 quilos.

Les zones més afectades són l'espatlla, quan s'usa una bossa de tipus bandolera, les extremitats superiors si s'usa una maleta amb rodes i la part alta de l'esquena si s'usa una motxilla.

Per prevenir aquests riscos:

Utilitza preferentment una motxilla que redueix la pressió sobre els braços i distribueix les càrregues uniformement sobre el cos.

Quan carreguis el portàtil en una bossa de tipus bandolera, canvia periòdicament el braç amb els qual el transportes, de manera que el pes es reparteixi a banda i banda del cos. Si també es transporten maletes, cal equilibrar el pes d'ambdues parts.

Tria els equips del mercat que ofereixen el pes més reduït.
Utilitza bateries de llarga durada per evitar el transport de cables i transformadors o bé preveu la disponibilitat de transformadors compatibles amb el teu equip als centres de treball de destí.

dimarts, 15 de març de 2011

Tinc problemes respiratoris. Com tinc que utilitzar el tractament inhalador?


 

 Què és un inhalador?




.
.



Un inhalador és un dispositiu utilitzat per subministrar un medicament en forma de partícules de pols o líquid a l’organisme a través dels pulmons. S’utilitza fonamentalment per al tractament de malalties obstructives de la via aèria com l’asma o les malalties pulmonars obstructives.
 
Els principals avantatges dels inhaladors són:
• Accés ràpid al sistema respiratori.
• Inici de l’acció del medicament de forma ràpida.
• Es requereix una dosi menor de principi actiu.
• Disminució dels efectes secundaris.

El principal inconvenient és la necessitat d’entrenament en la tècnica d’administració. Cal saber utilizar correctament l’inhalador i tenir clar quina és la dosi terapèutica prescrita.

 Inhaladors en cartutx pressuritzat convencional

.
Com s’utilitza?
Hi ha al mercat cartutxos amb hidrofluoroalcans com a propel.lents en comptes de clorofluoroalcans (CFC), i aquests no requereixen agitar el dispositiu prèviament a l’administració.




Avantatges del cartutx pressuritzat convencional:
- Té una mida petita i, per tant, és fàcil de transportar.
- Presenta una dosificació exacta i repetitiva.
- El sistema hermètic assegura l’esterilitat del fàrmac.
- No requereix gaire esforç.
- S’acobla tant a les cambres d’inhalació com a les cànules i circuits de ventilació assistida.

Inconvenients del cartutx pressuritzat convencional:
- Requereix una formació adequada del pacient.
- És difícil de coordinar la pulsació amb la inspiració.
- Produeix l’”efecte freó fred”, que és l’aturada de la inspiració en impactar a baixa temperatura amb  la  faringe. Els cartutxos pressuritzats amb propel.lent d’hidrofluoroalcans no produeixen aquest efecte.
- Risc de possible abús.
- Alguns no presenten comptador de dosi i, per tant, no se sap quan s’acaba el medicament.

Manteniment:
- No s’ha d’exposar a temperatures superiors als 50ºC.
- No s’ha de perforar.
- No s’ha d’utilitzar en posició inadequada.
- S’ha de treure el cartutx i netejar amb aigua i sabó l’envàs de plàstic una vegada a la setmana.
- S’ha de deixar assecar i tornar a introduir el cartutx.

- Cartutx: és un dispositiu cilíndric metàl.lic que conté el fàrmac.

- Una vàlvula de dosificació que serveix per alliberar una dosi controlada en cada pressió.

- Un contenidor extern de plàstic.


Cambres d'inhalació

Són uns dispositius que s’acoblen al cartutx pressuritzat i que serveixen per millorar la inhalació dels medicaments que s’administren amb cartutx pressuritzat, ja que no cal sincronitzar la pulsació i la inspiració i no presenten l’”efecte freó fred”; l’administració resulta molt còmoda. Els usuaris de les cambres de volum petit-mitjà solen ser els pacients pediàtrics principalment, però també es poden fer servir a geriatria. Els adults usen les cambres de gran volum.



Inhaladors de pols seca

Aquests dispositius s’activen mitjançant la inspiració del pacient.
Tipus:

- Sistema de dosi única: HANDIHALER®
- Sistema multidosi: TURBUHALER
® i ACCUHALER®

Avantatges dels inhaladors de pols seca:
- Facilitat d’ús. No requereixen coordinació entre la pulsació i la inspiració.
- Els nous cartutxos no utilitzen gasos propel.lents contaminants.
- Són petits i fàcils de transportar.
- Incorporen indicador de dosi.

Inconvenients dels inhaladors de pols seca:

- Necessiten un esforç d’inspiració relativament elevat.
- Requereixen una inspiració voluntària.
- No es poden utilitzar en pacients inconscients ni amb ventilació mecànica.
- Si s’espira amb el broquet posat, es dispersa la dosi preparada.
- Elevat impacte en la faringe.
- Major nombre d’efectes secundaris.
- Dificultat per saber si s’inhala el fàrmac.
- Són més cars.

Manuel Herrero, pacient expert del CAP El Castell de Castelldefels ens dóna alguns consells sobre la manera adequada d'utilitzar els inhaladors necessaris per al tractament de la malaltia pulmonar obstructiva crònica








i una guia MOLT PRÀCTICA i VISUAL del maneig d´inhaladors!







Material d´ajuda


Instruccions per a pacients SEPAR
Instruccions EAP en Castellà


Com utilitzar un inhalador   Català    Castellà   i 
amb espaiador d´inhalació    Català   Castellà    ICS


.
.

divendres, 11 de març de 2011

Què és el síndrome de l´ull sec?


Les llàgrimes serveixen per protegir els ulls i mantenir-los lubricats, sense malestar o sequedat, i la síndrome de l’ull sec, coneguda tècnicament com a queratoconjuntivitis sicca, és una malaltia crònica (excepte en casos molt concrets) que es produeix per un dèficit en la producció o qualitat de les llàgrimes a causa d’un infiltrat cel·lular, atròfia i degeneració dels acins de la glàndula. 




És a dir, les glàndules lacrimals de les parpelles superior i inferior no produeixen suficients llàgrimes o aquestes no tenen la composició química normal.
.
SÍMPTOMES
Els símptomes que poden ser indici de patir la síndrome de l’ull sec són: coïssor, irritació, envermelliment ocular, sensació de cos estrany, picor, incomoditat, sequedat, sensibilitat a la llum, llagrimeig o cansament ocular.
És important consultar un especialista, perquè si no els símptomes podrien intensificar-se i fins i tot provocar que disminuís l’agudesa visual en cas de no rebre tractament mèdic a temps.
.

CAUSES
La més comuna és el procés d’envelliment, ja que amb l’edat el flux de llàgrimes normalment disminueix, i per tant les llàgrimes lubricants no contenen la quantitat d’aigua suficient. Altres causes poden ser el medi ambient (exposició a molt de sol, vent, aire fred o sec), els factors ambientals (exposició al fum o la contaminació), alguns medicaments (com per exemple els antihistamínics, les píndoles anticonceptives o els diürètics), algunes malalties (com l’artritis, la Síndrome de Sjögren i de Stevens-Johnson o la leucèmia), la manca de vitamina A, un augment del drenatge entre els ulls i els orificis nasals, les cremades químiques o tèrmiques, els canvis hormonals en les dones (relacionats amb l’embaràs i la menopausa), la utilització de lents de contacte o les cirurgies amb làser per corregir la vista.
.
TRACTAMENT
Normalment no es tracten les causes de l’ull sec, sinó el mecanisme de la malaltia. El tractament depèn de la intensitat de la síndrome, però la base és l’aplicació de llàgrimes artificials (principalment aigua amb un o més principis actius) que lubrifiquen els ulls i ajuden a mantenir-los humits.
A vegades és necessari realitzar una oclusió temporal o permanent dels canals de drenatge de les llàgrimes, fent que romanguin en la superfície de l’ull durant un temps més perllongat. És un procediment no quirúrgic que proporciona un alleujament a llarg termini gràcies a la utilització d’uns taps. Es tracta d’un procediment segur, ràpid, indolor i reversible.
.
.S’ha d’evitar … El vent i els corrents d’aire de ventiladors, aires condicionats i assecadors de cabells; els ambients secs, les cuines i els focs, el fum i les piscines clorades, així com la falta de son, que també pot causar irritació ocular.

És recomanable humitejar les habitacions amb nebulitzadors o col·locar un recipient amb aigua sobre els radiadors, parpellejar freqüentment i protegir- se, en el cas d’haver-hi aire, amb ulleres tancades.

.
EXISTEIXEN DOS TIPUS DE LLÀGRIMES:
Les llàgrimes lubricants, que es produeixen contínuament per mantenir els ulls humits i nets, i que contenen antibiòtics naturals que combaten les infeccions.

Les llàgrimes reflexes, que es segreguen com a resposta a una lesió, irritació (fum, ceba, partícules estranyes) o emoció. També es poden produir quan els ulls estan secs, perquè no es segreguen prou llàgrimes.
.


Full per usuaris  Castellà   Català
.
.
..