L'espatlla dolorosa és un quadre clínic caracteritzat per
dolor i limitació, més o menys acusada, de la
mobilitat de l'espatlla.
Es tracta d'un problema que cada dia motiva més consultes: avui en dia afecta entre un 4% i un 7% de la població, i és més freqüent entre els homes.
El seu començament sol ser insidiós i lent: el dolor sorgeix després d'alguns moviments concrets o bé a la nit. Les molèsties inicials poden ser tan lleus que no se'ls concedeix més importància, fins que un dia el dolor s'aguditza o es fa més acusada la limitació de la mobilitat. És una patologia de curs llarg, crònica i que a vegades requereix intervenció quirúrgica.
Dolor quan s'aixeca el braç
Les causes de l'espatlla dolorosa poden ser molt diverses (té moltes estructures òssies, musculars i tendinoses), però les més freqüents són les lesions del tendó del múscul supraespinós, la tendinitis de la porció llarga del bíceps, i l'anomenada síndrome subacromial.
El tendó del supraespinós, juntament amb els tendons de l'infraespinós i el rodó menor, forma l'anomenat manegot dels rotadors, una estructura que protegeix l'articulació i que es lesiona amb freqüència.
Quan el braç s'eleva per damunt del pla de l'espatlla, aquesta estructura tendinosa tendeix a fregar contra la vora inferior de l'acròmion, que se situa just per damunt, la qual cosa és causa d'inflamacions, esquinçades i fins i tot trencaments.
El dolor apareix quan s'intenta aixecar el braç.
A les nits, el dolor fins i tot impedeix adoptar posicions còmodes per a dormir. L'habitual és que el braç es pugui utilitzar si no s'eleva per damunt de l'espatlla.
D'una banda, la sobreutilització o sobreentrenament que propicien alguns esports (natació, llançament de pes, javelina,..) o treballs (moviments repetitius de l'espatlla amb elevació dels braços per damunt del pla de les espatlles realitzant força i/o manipulant càrregues) donen lloc a l'engrossiment del tendó, a la fricció i a la lesió tendinosa.
Com que els tendons són estructures molt poc vascularitzades, amb poca irrigació sanguínia, aquest tipus de lesions no mostra cap tendència espontània a la curació, sinó al contrari: tendeixen a fer-se cròniques, a agreujar-se, i poden arribar fins i tot al trencament parcial o total del tendó. Però també pot donar-se que amb el pas dels anys puguin aparèixer fenòmens degeneratius en l'articulació acromioclavicular, el sostre del túnel, de tipus artrosi degenerativa, que estreteix el túnel, el tanca en part, i provoca el fregament del tendó amb l'os. El resultat és la tendinitis.
Símptomes i diagnòstic
El més important d'aquesta afecció és el dolor, que apareix amb el moviment de separació i elevació del braç i, molt particularment, en un determinat punt de la maniobra -entre els 70 i 100 graus de l'arc que fa el braç. Al principi es pot utilitzar l'extremitat sense dolor si no s'eleva per damunt de l'espatlla, però amb el pas del temps les molèsties poden fer-se constants, fins a impedir adoptar postures còmodes per a dormir a la nit, de manera que estirar-se sobre el costat afectat pot resultar molt dolorós. Juntament amb el dolor, un altre símptoma és la limitació de la mobilitat, que es va accentuant amb el pas del temps i que fins i tot pot arribar, si el tendó es trenca, a impedir el moviment de separar el braç del cos.
Els símptomes i l'exploració que efectua el metge són suficients per a realitzar un diagnòstic de presumpció que s'ha de confirmar amb una ecografia. Si amb aquesta prova no n'hi hagués prou, caldria optar per una ressonància magnètica. Efectuat el diagnòstic i esbrinat el grau de severitat de l'afecció, es planteja el tractament per a cada cas.
Tractament
La tendinitis del supraespinós tendeix a fer-se crònica i agreujar-se amb l'edat sense mostrar tendència espontània de curació, per la qual cosa sempre requereix tractament.
El repòs de l'extremitat superior és obligat i al principi resulta útil aplicar gel dues vegades al dia durant els tres primers dies. Després, cal canviar i utilitzar calor, també diverses vegades al dia.
Si l'afecció és lleu o moderada la inflamació desapareix amb l'aplicació de fred-calor, i és llavors quan es comença amb la rehabilitació, que consisteix a potenciar la musculatura de l'espatlla. En persones joves i sense lesions importants tendinoses, amb això sol haver-hi prou per a una recuperació total, però si les molèsties persisteixen cal afegir un tractament amb antiinflamatoris, si bé la seva eficàcia és escassa pel fet que els tendons estan poc vascularitzats i els medicaments els arriben molt malament per via sanguínia. Per això, sovint cal recórrer a les infiltracions locals amb glucocorticoides, analgèsics i anestèsics locals. Es poden fer fins a tres infiltracions amb intervals d'una setmana entre una i una altra.
El tractament quirúrgic s'aplica quan tots els anteriors han fallat o si l'afectació és severa. En la intervenció quirúrgica s'amplia el túnel subacromial per a evitar els fregaments i es reconstrueixen els tendons afectats quan la lesió tendinosa és important.
Unes setmanes després de la intervenció es podrà iniciar la rehabilitació, que resulta més difícil que la de qualsevol altra articulació i que inicialment proporciona molt poques satisfaccions al pacient i al fisioterapeuta. Pot arribar a prolongar-se fins a 3 i 6 mesos, per la qual cosa cal una bona dosi de paciència i, el més important, una col·laboració estreta entre pacient, fisioterapeuta i traumatòleg.
Prevenció
La prevenció de les lesions de l'espatlla no és fàcil, perquè qualsevol persona és candidata a patir-la. No obstant això, són especialment susceptibles les que, pel seu treball, estan sotmeses a sobrecàrregues en la postura, moviments repetitius de l'articulació i manipulació de càrregues amb els braços per damunt del pla de les espatlles. Com que no sempre resulta fàcil eliminar o corregir aquests factors laborals, esdevé fonamental efectuar pauses en estes activitats i, sobretot, potenciar la musculatura de l'espatlla per mitjà d'exercicis senzills de fer, que es poden fer a casa en estones lliures.
Entre los factores que aumentan el riesgo de padecer una lesión del manguito de los rotadores se incluyen:
1.- Vejez (de los tendones del manguito)
2.- Mala postura (ejercicios repetidos, trabajo...)
3.- Debilidad de los músculos del hombro (falta de ejercicio)
Diagnóstico
El diagnóstico de una lesión del manguito de los rotadores se suele hacer después de una buena
historia médica del paciente y realizar un
examen físico.
Algunos exámenes tales cómo las radiografías, ecografía y las imágenes de resonancia magnética (MRI)
pueden ser necesarios a la hora de realizar un diagnóstico de una lesión del manguito de los rotadores.
Tratamiento
La mayoría de los síndromes subacromiales pueden ser tratados con exito mediante
fisioterapia y ciertos ejercicios que se pueden hacer en casa.
La meta de la fisioterapia es
mejorar el dolor ,
fortalecer los músculos y aumentar el número de movimientos del hombro. La fisioterapia puede durar desde unas semanas hasta unos meses.
También se puede recurrir a ciertos
medicamentos antiinflamatorios, como el ibuprofeno, diclofenaco...etc . Ocasionalmente, las
inyecciones de esteroides en la bursa o alrededor de los tendones, pueden ayudar a reducir la inflamación, el dolor y aumentar la movilidad de la articulación del hombro.
Si los
tratamientos anteriores no tienen éxito, se puede optar por la
cirugía para raspar cualquier punta ó parte del hueso que pueda estar comprimiendo al manguito de los rotadores y en el caso de rotura de sus tendones intentar su reparación.
Prevención
Como sucede con cualquier otra afección o problema médico, es mejor prevenir que curar. Hacer ejercicios de
estiramiento de hombros ayuda a conservar el mayor número de movimientos del hombro.También realizar regularmente ejercicios de
potenciación suele ser de ayuda a la hora de fortalecer los músculos y los tendones.
Si usted tiene un trabajo que requiere mucha actividad física, es muy importante que haga varias interrupciones y deje descansar al hombro.
Resumen
1.-
El sindrome subacromial y las lesiones del manguito de los rotadores son algunos de los problemas más comunes del hombro.
