dimecres, 31 d’agost de 2011

Consells generals per a les persones amb problemes respiratoris que viatgin en avió

Les persones, cada vegada utilitzem més l’avió com a mitjà de transport.



                                                                                                          
 Informació original de ForumClínic

 
 
 
.

Els avenços assolits en el control i tractament de molts trastorns respiratoris crònics han afavorit un canvi en l’estil de vida de les persones que els pateixen la qual cosa comporta un augment de les activitats de lleure o professionals.

Els canvis lleus en el interior d’un avió poden passar desapercebuts per a les persones sanes però poden afectar de manera important els pacients amb malalties respiratòries cròniques com  la MPOC (Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica) moderada o greu, asma persistent greu, fibrosi quística, tuberculosi pulmonar, persones que tenen risc de patir una malaltia tromboembòlica venosa, més coneguda com a "síndrome de la classe turista", i les que necessiten un suport ventilatori segons la Sociedad Española de Neumología y Cirugía Torácica (SEPAR).

Les persones que pateixen malalties respiratòries cròniques els cal oxigenoteràpia o altres teràpies ventilatòries, tenen problemes per poder pujar a l’avió per part de les companyies aèries.

Hi ha un problema local derivat de la diferent legislació al respecte i de la gran disparitat de criteris, recursos i actitud de las diverses companyies aèries.SEPAR ha creat recentment una normativa que caldrà tenir en compte sobre els viatges en avió i els problemes respiratoris.
 

1. Quins efectes provoca viatjar en avió?

.
Efectes fisiològics
Estar a 8.000 pies d’altitud equival a respirar oxigen al 15,1% a nivell del mar. Això implica una caiguda de la concentració d’oxigen. En subjectes sans, en general no produeix símptomes. Això no obstant, en persones amb malalties respiratòries cròniques i cert grau d’hipoxèmia bassal (baixa quantitat d’oxigen en respirar aire ambient), la disminució de la concentració de oxigen sí pot causar problemes.

Expansió de gasos atrapats
A mesura que ascendim, la pressió baromètrica disminueix i els gasos corporals atrapats a l’interior se expandeixen. Això pot provocar en subjectes sans algunes molèsties a l’oïda, als sinus paranasals, etc. En pacients amb malalties respiratòries i fins i tot en subjectes joves aparentment normals, amb petites butllofes apicals, pot causar problemes més greus.

Humitat de la cabina
Dintre de l’avió, és menor. Pot causar sequedat, molèsties oculars i nasals que se accentuen en els pacients amb problemes respiratoris.

Limitació de moviments
Estar molta estona assegut fa que s’acumuli sang a les cames, la qual cosa pot originar inflor, tibantor i pot afavorir el desenvolupament d’una trombosi venosa profunda.

Aspectes psicològics
A algunes persones els pot causar ansietat

2. Pateixo una malaltia respiraòria crònica i vull viatjar en avió. ¿què cal que faci?


A) Si vostè presenta una de les segúents malalties, adreci’s al seu pneumòleg abans de planificar el viatge. Li cal una visita mèdica d’avaluació

  • Malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) moderada-greu;
  • Asma persistent greu;
  • Malaltia restrictiva greu (inclosos els trastorns de la caixa toràcica i dels músculs respiratoris);
  • Fibrosi quística;
  • Història d’intolerància a viatges en avió per símptomes respiratoris (disnea, dolor toràcic, confusió o síncope);
  • Altres malalties no respiratòries  (malaltia cerebrovascular, cardiopatia isquèmica, insuficiència cardíaca);
  • Tuberculosi pulmonar;
  • Pneumotòrax recent;
  • Risc de malaltia tromboembòlica venosa o episodi previ;
  • Utilització prèvia d’oxigenoteràpia o suport ventilatori.

A nivell general, es recomana que les persones que pateixen alguna de les següents malalties no haurien de viatjar en avió.

Absolutes
  • Insuficiència respiratòria aguda;
  • Tuberculosi bacil·lífera;
  • Passatgers procedents d’àrees amb transmissió local de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) amb símptomes respiratoris;
  • Contactes de casos probables o confirmats de SARS amb exposició de menys de deu dies;
  • Pneumotòrax no drenat;
  • Cirurgia toràcica major en les dues setmanes prèvies;
  • Contusió pulmonar;
  • Enfisema subcutani o mediastínic;

Relatives

  • Resolució d’un pneumotòrax espontani de menys de sis setmanes;
  • Cirurgia toràcica major en les sis setmanes prèvies;
  • Busseig en les 24 hores prèvies.

Un cop realitzada la visita i les proves complementàries necessàries, el seu metge li informarà de la conveniència o no de viatjar en avió i dels tràmits que cal realitzar.

B) Estar informat sobre les recomanacions.

Per a España: cal que el pacient s’atingui a la normativa que marca Aena i la de la seva companyia aèria particular.

 Per a Europa:
 

C. Recomanacions generals per a les persones que pateixen malalties respiratòries i viatgen en avió


Sol·licitar un informe de la situació clínica del pacient en el qual consti l’última valoració funcional i el tractament. Imprescindible si l’estada és de diverses setmanes i la destinació no compta amb els recursos sanitaris habituals.

Evitar l’excés d’alcohol abans i durant el vol, especialment en els casos de síndrome d’apnees/hipo-apnees i risc de malaltia tromboembòlica venosa.

Mantenir la mobilitat durant els vols de llarga durada, tret de si es requereix oxigen. Si és el cas, tractar d’utilitzar-lo durant els desplaçaments per l’avió en vol (amb un allargament que ho permeti).

Realitzar mesures profilàctiques davant del risc de malaltia tromboembòlica.

Portar la medicació y, especialment, els inhaladors de rescat, en l’equipatge de mà. Si factura medicació, asseguri’s que no queda afectada per les condicions extremes del compartiment de càrrega.

Si necessita CPAP* per a un vol de llarga durada, porti una bateria seca, que caldrà que apagui abans d’aterrar.Els pacients que els calgui un ventilador hauran de tolerar desconnexions transitòries, durant l’enlairament i l’aterratge.La necessitat d’oxigen o qualsevol altre tipus d’assistència mèdica ha de ser comunicada en realitzar la reserva, 48 hores abans del vol.Si és necessari, cal que es gestioni amb el servei mèdic de la companyia l’assistència adient per al trasllat del malalt dintre de l’aeroport.

*CPAP: pressió positiva en la via respiratòria.
 
Material per a Imprimir



Informació disponible en PDF:

      Més recomanacions sobre viatges



Bibliografia

Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). Aeropuertos. Estadísticas. (Accés 17 febrer 2006) Disponible a: http://www.aena.es. aircraft flights. South Med J. 1.

NORMATIVA SEPAR. Patología respiratoria y vuelos en avión. Francisco García Ríoa (coordinador), Luis Borderías Claub, Ciro Casanova Macarioc, Bartolomé R. Cellid, Joan Escarrabill Sanglas, Nicolás González Mangadof, Josep Roca Torrent y Fernando Uresandi Romero. 165.369. Arch Bronconeumol. 2007; 43(2): 101-25






 També et pot interessar:

divendres, 19 d’agost de 2011

Consells per a la Incontinència Urinària





La incontinència urinària és la pèrdua involuntària d'orina. Pot ser un símptoma en el curs d'una malaltia, una malaltia per si mateixa o una alteració demostrada amb l'estudi urodinàmic. Sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, però no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Segons la durada, la incontinència pot ser:

  • Transitòria: apareix durant un temps limitat i sol anar vinculada a infeccions, efectes adversos de fàrmacs o restrenyiment, i es pot controlar amb tractaments senzills, o
  • Establerta o persistent: és la que, havent actuat sobre les possibles causes (tractament d'infeccions, revalorització de tractaments farmacològics, modificació d'hàbits) no desapareix abans de les quatre setmanes de la seva aparició.
 

Causes

Normalment, la incontinència urinària apareix quan els músculs del sòl pèlvic s'han debilitat, i empitjora amb l'obesitat, la multiparitat, la deficiència estrogènica o la tos crònica, entre altres factors.

La incontinència també es relaciona amb l'estrenyiment i les infeccions urinàries. Existeixen altres causes d'incontinència, com ara problemes amb la pròstata i lesions neurològiques. A més, alguns medicaments també poden causar trastorns a la bufeta.

Encara que molt sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Símptomes

Els símptomes poden variar des d'una pèrdua d'orina lleu –en tossir, esternudar, riure, fer exercici, aixecar pesos, aixecar-se del llit o d'una cadira, etc.– fins a un desig sobtat d'orinar que s'acompanya de pèrdua de quantitats d'orina abundants.

Diagnòstic

Sovint les persones afectades són reticents a expressar aquest tipus de problema per vergonya. No es viu com un símptoma sinó com una deficiència. Això dificulta el diagnòstic i el tractament. És en aquest sentit que els centres d'atenció primària cada vegada posen més èmfasi a detectar les persones que pateixen aquesta problemàtica dins els grups de risc.

Cada cas és diferent i cal estudiar-lo d'una manera individualitzada. El diagnòstic es pot fer amb una exploració clínica i, a vegades, per mitjà d'una sèrie de proves diagnòstiques com ara l'anomenat estudi urodinàmic, les ecografies i les radiografies.

També es té en compte la història clínica completa de la persona malalta, i es posa un interès especial en els antecedents ginecològics i obstètrics, traumàtics i en les malalties de risc per a la incontinència que hagi pogut tenir.

Tractament

El tractament dependrà del tipus de trastorn de la bufeta que es tingui i de la seva causa.
Alguns possibles tractaments són:

  • aprendre a controlar la bufeta mitjançant entrenament
  • fer exercicis que enforteixen els músculs de la pelvis, com els exercicis Kegel
  • medicaments
  • cirurgia
  • dispositius com ara pegats uretrals, taps i implants
  • ús de bolquers
  • ús de roba interior especial, que absorbeix una gran quantitat d'orina
El tractament pot ser mèdic, quirúrgic o rehabilitador, però sobretot es basa en una sèrie de recomanacions i mesures de reeducació per ajudar a controlar la incontinència i que també serveixen com a prevenció:


  • Mantenir la higiene personal diària i la de després d'orinar per evitar possibles infeccions i lesions a la pell, sobretot si s'utilitzen bolquers, ja que les infeccions d'orina i de la pell es produeixen amb facilitat;
  • Anar al lavabo cada tres hores durant el dia;
  • Facilitar l'accés al lavabo si hi ha problemes de mobilitat;
  • Vestir-se còmodament i amb robes fàcils de treure per evitar possibles pèrdues per incontinència d'urgència;
  • Evitar el restrenyiment amb aliments rics en fibra que facilitin el bon ritme intestinal (cereals, prunes, kiwis, polpa de cítrics);
  • Consumir un volum normal de líquids, ja que les orines molt concentrades poden actuar com a irritants de la bufeta;
  • Disminuir el consum d'estimulants (cafè, te, cola, tònica, xocolata) i d'alcohol, i
  • Conèixer les propietats de les herbes medicinals que es prenen habitualment, ja que algunes poden actuar sobre el ritme i el volum d'orina.

Per disminuir les visites nocturnes al lavabo, cal:


  • Moderar la ingesta de líquids des d'abans de sopar (els caldos i fruites o verdures molt aquoses són preferibles durant el dia), i
  • Si es prenen medicaments per orinar, s'han de prendre al matí, i si en calen dues dosis al dia, l'última s'ha de prendre abans de les sis de la tarda.
Quan les recomanacions i exercicis no tenen cap efecte o el deteriorament cognitiu és important, s'ha de recórrer a mesures pal·liatives com ara els bolquers o els sondatges.

Com i quan cal fer el canvi de bolquers?
Per evitar infeccions i l'aparició de lesions a la pell, és fonamental una higiene correcta, que s'ha de dur a terme en tots els canvis de bolquers:

  • Rentar-se les mans;
  • Retirar sempre els absorbents per la part posterior del cos de la persona malalta;
  • Netejar la pell correctament i procurar que quedi ben eixuta;
  • Col·locar el bolquer per la part anterior del cos de la persona malalta.
  • Si la persona té dificultats de mobilitat, però es pot mantenir dreta, ha de tenir un punt de suport i s'ha de vigilar que no rellisqui;
  • Si està asseguda o en cadira de rodes, és convenient acostar la cadira a la paret o frenar-la per evitar que es desplaci, i
  • Si el bolquer té indicador d'humitat, s'ha de canviar quan aquest ho marqui. Si no, palpant-lo.

Com s'han de col·locar els bolquers anatòmics?
  • Les costures de les malles han d'anar per fora;
  • La part més ampla del bolquer ha d'anar al davant, en l'home, i al darrere, en la dona;
  • Cal doblegar l'absorbent longitudinalment, i
  • Cal ajustar l'absorbent als engonals.

Com s'han de col·locar els bolquers elàstics?

S'ha d'escollir l'absorbent adequat segons el grau d'incontinència de la persona malalta, i cal ajustar-li l'absorbent als engonals.

Prevenció

La mesura més efectiva contra la incontinència urinària és la prevenció en tota la població adulta. Alguns autors suggereixen que s'hauria d'instaurar des de la pubertat, però sobretot en la dona en l'època fèrtil i en la gent gran.

Enfortir la musculatura del sòl de la pelvis a qualsevol edat ajuda a endarrerir o a evitar l'aparició de la incontinència d'esforç, és a dir, les pèrdues d'orina que apareixen en tossir, riure o córrer. És molt recomanable per a les dones després del part.

Exercicis de Kegel
Els exercicis de Kegel són contraccions dels músculs elevadors de l'anus. Com les flexions, aquests exercicis només funcionen si s'usen els músculs correctes, se sosté prou la "contracció" i se'n fan la quantitat suficient.

1.- Contreure els músculs que s'usen per aturar el flux d'orina (però no s'han de fer els exercicis mentre s'està orinant);

2.- Mantenir la contracció durant cinc o deu segons, i relaxar els músculs el doble de temps;

3.- S'han de fer els exercicis deu i vint vegades seguides almenys tres vegades al dia.

Si es fan els exercicis regularment, passades entre sis i dotze setmanes es pot retenir més bé l'orina. La incontinència d'esforç millora en un 60-90% de les dones que els fan correctament i són constants.


Video formació














  
Informació per a professionals


- Article del Bloc El Comprimido (Informació farmacoterapéutica per als professionals sanitaris del Servei de Salut de les Illes Balears) on ens explica perfectament i amb gran precisió com fer una bona gestió clínica dels absorbents Urinaris.  D'obligada lectura per a una bona racionalització dels recursos sanitaris!

- Per establir el diagnòstic en Atenció Primària és important realitzar una detallada anamnesis, exploració física i ajudar-nos del Diari miccional

- i un qüestionari breu que faciliti la classificació del tipus d'incontinència com el TEST IU-4.



 

Fulls informatius per a pacients

3.- L´ús de bolquers en la incontinència Urinària:  Consells per als pacients i per a la persona que els cuida
4.- Més Fulls i consells





També et pot interessar: