dilluns, 31 de gener de 2011

Hipertrófia Benigna de Pròstata

La hipertròfia benigna de pròstata es defineix histològicament i consisteix en una proliferació de les poblacions cel.lulars de la glàndula, comportant un creixement de la mateixa.

La situació de la glàndula per sota el coll vesical i el fet que la uretra la travessi, fa que el creixement d’aquesta es manifesti com una obstrucció del flux urinari, originant simptomatologia referida al tracte urinari inferior (prostatisme) i/o superior.





És una patologia benigna freqüent en l’home de més de 50 anys. La seva prevalença histològica és del 8% a la quarta dècada de la vida, i ascendeix al 50% en la sisena dècada i quasi arriba al 90% en els homes de més de 80 anys.

Només un 25% dels pacients amb hipertròfia benigna de pròstata histològica, desenvoluparan malaltia clínicament significativa.

Factores de risc:
- Edat. - Testicles en funcionament. - Història familiar d’hipertròfia benigna de pròstata.


Anatomia prostàtica
La pròstata normal té un pes aproximat de 20 g, incrementant-se amb l’edat.

No hi ha una mida prostàtica que ens determini la hipertròfia, tot i que en la majoria de casos es superen els 30 g.

La pròstata consta de tres parts, sent la més important pel desenvolupament d’aquesta malaltia la part cranial o central.

Fisiopatologia
En la fisiopatologia de la hipertròfia benigna de pròstata actua el creixement prostàtic i l’obstrucció del flux d’orina, factors que produiran la simptomatologia.

Fases en el desenvolupament de la malaltia: 
Dinàmica: produïda per receptors alfa-1 que augmenten el to de la càpsula prostàtica, coll vesical i de la pròpia hiperplàsia.
Fase de compensació: per superar l’obstrucció, el detrusor de la bufeta s’hipertrofia (bufeta de lluita), mantenint-se així el flux urinari. La conseqüència d’aquest mecanisme, és que la bufeta es fa hipersensible produint-se espasmes del detrusor.

Fase de descompensació: la resistència uretral és major que la força del detrusor. Es produeix retenció urinària que pot ser aguda (retenció aguda d’orina: RAO) o crònica (distensió vesical, ureterohidronefrosi i insuficiència renal).



 
Seguiment del pacient amb hiperplàsia benigna de pròstata

1. Pacient amb símptomes lleus (IPSS 0-7), tacte rectal normal i absència de complicacions

  • Pacient amb símptomes ben tolerats, amb qui hem adoptat una actitud expectant: reavaluació clínica anual (IPSS). 
  •  
  •  Pacient amb símptomes mal tolerats amb el qual hem iniciat tractament amb fitoteràpia: hem de tornar a avaluar-lo clínicament als 6 mesos i si ha millorat i tolera bé els símptomes lleus, passarem a fer-li controls anuals (IPSS) i actuarem en funció de la simptomatologia

2. Pacient amb símptomes mal tolerats (IPSS 8-19), tacte rectal normal i absència de complicacions; pacient amb símptomes lleus (IPSS 0-7) a qui hem decidit instaurar tractament amb blocadors alfa 1 selectius o blocadors alfa 1 de llarga durada

  • Avaluació precoç dels possibles efectes secundaris de la medicació, fonamentalment hipotensors, en les primeres setmanes del tractament. 
  • Als 6 mesos passarem de nou el qüestionari IPSS per determinar si hi ha millora en la simptomatologia:
    • Si hi ha millora dels símptomes s'ha de procedir a fer una avaluació anual.
    • Si després d'un any de tractament amb blocadors alfa el pacient continua amb símptomes moderats mal tolerats, se l'ha de remetre a l'uròleg.