dilluns, 7 de novembre del 2011

El meu germà té la tuberculosi, que haig de fer?

La tuberculosi és una malaltia infecciosa provocada per un bacteri. Afecta sobretot l'aparell respiratori i s'encomana molt fàcilment.

Actualment es pot curar, però abans provocava lesions cròniques i podia provocar la mort. Avui en dia en la majoría de les persones, i si es pren correctament la medicació indicada, és cura en un gran percentatge de malalts.




Fulls informatius per la consulta i informació d´utilitat

1.- Informació per a famílies amb casos de Tuberculosi  Castellà
2.- Què és la prova de la tuberculina ?  Castellà


 .

Informació per a pacients i material educatiu

En Castellà

  
Video Formació
.
Estudi de contactes del malalt de tuberculosi







També et pot interessar:

dimecres, 2 de novembre del 2011

Consells pràctis per a pacients i cuidadors del tractament de les nafres per pressió

Guia editada per la Conselleria de Salut del Governs de les Illes Balears, on s'explica de manera detallada què són aquestes úlceres o "nafres" que es produeixen freqüentment en persones enllitades, així com consells pràctics per evitar-les.












També et pot interessar:

dijous, 20 d’octubre del 2011

Crioteràpia









Què és?
La crioteràpia és una tècnica que utilitza el fred extrem (nitrogen líquid: -196ºC) per al tractament de lesions cutànies superficials.

Aquest nitrogen té una temperatura molt baixa i s'allibera de forma controlada i local sobre la lesió durant uns segons amb un aparell semblant a un termo-sifó (aparell de crioteràpia).

Aquest procediment assoleix la congelació i destrucció de les cèl·lules anormals de la pell i s'utilitza per eliminar diferents lesions cutànies (queratosis actíniques, lentígens actínics, berrugues, etc.).

 L'objectiu del tractament és congelar y destruir les lesions a tractar, respectant el teixit sa del voltant de la lesió.


Indicacions
.
1. Berruga plana 

2.-  Berruga vulgar
3.  Molluscum
4.- Queratosi seborreica
5.- Acrocordons
6. Fibroma pendular

.
És important que totes lesions pigmentades, incloses les queratosis seborreiques, haurien de ser valorades prèviament per un dermatòleg.

Queda exclosa tota actuació per motius exclusivament estètics.

Com s´aplica?
Habitualment s'utilitza un aparell que permet dirigir un aerosol (spray) de nitrogen líquid directament sobre la lesió a tractar.
Sol assolir-se una congelació complerta de la lesió al cap de entre 5 i 20 segons, depenent de la seva mida.
A vegades pot ser necessari realitzar un segon cicle de congelació.
Durant la fase de congelació el pacient pot notar un dolor local d'intensitat lleu o moderada que desapareix als poc segons de finalitzada la congelació.

Com curar la ferida després de la crioteràpia?
 Després de l'aplicació de crioteràpia observarà l'aparició de vermellor, inflor, i fins i tot, la formació d’una butllofa a l’àrea tractada.

És recomanable que s'apliqui un antisèptic tòpic (tipus Cristalmina Solución Tópica®o Betadine solución®) i es cobreixi la ferida amb un petit apòsit cada 12 hores durant 7-10 dies.
Posteriorment es forma una crosta que es desprèn espontàniament.

Les ferides al cap i/o coll poden trigar fins a 6 setmanes a curar-se i als braços i cames pot perllongar-se una mica més.


Possibles efectes secundaris
La crioteràpia sol implicar un mínim risc de complicacions i efectes secundaris, que habitualment son lleus i ben tolerats.

De forma similar a altres tècniques que impliquen la destrucció de teixits, existeix un cert risc de formació de cicatrius i lesió del teixit sa del voltant de la lesió.

Altres efectes secundaris son: la formació de ampul·les (freqüent), sagnat (infreqüent), infecció (infreqüent) i alteració en la coloració de la pell (infreqüent). Ha de consultar al metge si la ferida supura, fa molt mal i/o si té febre.



Informació per a pacients




Atenció després de la crioteràpia   CAST     CAT









També et pot interessar:

dijous, 29 de setembre del 2011

Guía pràctica de la Salut: el cercador del pacient



Aquesta guia pretén ser un mitjà que afavoreixi la comunicació entre el metge i el  pacient. 

.

En cadascuna de les fulles es recullen alguns de les dades essencials que tots els malalts o els seus familiars han de conèixer sobre les malalties seleccionades i també s'inclouen indicacions precises per actuar, així com orientacions sobre quan consultar i demanar ajuda.

.

Es tracta d'aconseguir que cada persona actuï amb la millor informació possible i amb la tranquil·litat de comptar amb les mateixes dades que podria facilitar-li el seu metge, per orientar-li sobre els passos que ha de seguir per resoldre els problemes derivats de trobar-se malalt.

.

Cadascun dels capítols d'aquesta guia es converteix en una eina que facilita la relació entre el metge i el pacient. Probablement un dels elements més importants de qualsevol acte mèdic. Per tant, s'han tingut en compte tant les necessitats dels metges per transmetre informació als seus pacients, com les necessitats d'aquests per poder consultar i aclarir qualsevol dubte derivat del patiment d'una malaltia.


.


Vols clicar i i informar-te de diferents problemes de salut?
.







dimarts, 27 de setembre del 2011

Hemorroides i el seu tractament



Les hemorroides són venes que estan en l'anus i quan es dilaten es converteixen en varicositats (similars a les varius en les cames), i poden molestar. 
.
Les hemorroides són una patologia molt freqüent.
.
Alguns estudis estimen que les hemorroides afecten el 35% de la població i que apareixen normalment entre els 25 i els 55 anys d'edat. La incidència s'incrementa fins a afectar pràcticament el 50% de la població de més de 50 anys. Molt rarament apareixen en l'adolescència.

.
Encara que en certs casos es pot tractar d'un problema passatger, relacionat amb una situació concreta de la persona (embaràs, activitat laboral, etc.), en altres es converteix en un procés de llarga evolució que ocasiona molèsties importants al pacient.



Hi ha alguns factors, poc coneguts, que fan que les hemorroides es facin simptomàtiques, esdevenint un problema per al pacient. Aquests factors són alguns d’ells hereditaris, altres deguts a la posició bípede de les persones, altres a alteracions del ritme intestinal, però en definitiva no n’hi ha cap de determinant.
.
Existeixen dos tipus d’hemorroides:
  • Les internes que estan sempre dins del recte.
  • Les externes que estan localitzades sempre a la part exterior del recte.

Què causa les hemorroides?

Les causes més importants en l'aparició d'hemorroides solen ser el restrenyiment i els mals hàbits a l'hora de defecar (romandre molt temps en la tassa o fer molta pressió en defecar).
.
L'herència també influeix; si els seus pares o avis les van patir, pot ser que vostè tingui major risc de tenir hemorroides.
.
Durant l'embaràs, és possible que les dones tinguin un major risc de desenvolupar hemorroides. Normalment aquestes desapareixen unes setmanes després del part.
.
Estar molt temps dempeus, o carregar molt pes, pot afavorir o empitjorar els símptomes de les hemorroides.
.
Quins són els símptomes?
El més comú és emetre sang vermella per l'anus, bé en forma de gotes en la tassa o en el paper higiènic.
.
Normalment el sagnat és escàs.
.
Normalment no són doloroses, encara que depenent del tipus d'hemorroides o per l'aparició d'alguna complicació, poden provocar dolor.
.
En ocasions, les hemorroides poden descendir des de l'interior de l'anus, sortir i tenir dificultat per tornar a la seva posició original. És el que es diu prolapse. Apareix un embalum en l'anus, que s'acompanya d'intens malestar i dolor.
Quan es restableix la posició normal, poden produir picor i coïssor a nivell anal, sobretot a l'hora de defecar o netejar-se l'anus.
..
Per tant, els símptomes principals de les hemorroides són:
  • Sagnat, generalment de sang vermella i quasi sempre amb la defecació.
  • Dolor, en el cas de que hi hagi una trombosi que és una complicació freqüent de la malaltia hemorroïdal.
  • Pruïja en la zona perianal.
  • Prolapse d’uns bonys per l’anus en fer de ventre.

Com es tracten?

Habitualment les primeres crisis d’hemorroides es poden tractar fent una dieta amb abundant residu i líquid i fent banys amb aigua tèbia; si hi ha una trombosi els banys han d’ésser amb aigua freda. Sempre és important l’activitat física i evitar el sedentarisme.

Si hi ha un dolor d’aparició brusca, possiblement s’ha originat una trombosi i aleshores cal consultar al metge, ja que haurà de practicar-se un desbridament o exèresi segons la mida i les molèsties.
.
A- Durant les crisis:
- Banys d'aigua tèbia-fresca (3-4 al dia), durant 10-15 minuts, podrien ajudar a alleujar els símptomes com la picor o coïssor.
- Cremes antihemorroidals, durant un temps limitat (no més de 5-7 dies, perquè li poden provocar més sagnat).

- Analgésics (per exemple: paracetamol, etc). El seu metge decidirà amb vostè quin és la millor opció, depenent de les seves característiques (antecedents personals, fàrmacs concomitants, al·lèrgies prèvies).
.
B- En la defecació:
- Eviti reprimir el desig d'anar al bany.
- Eviti estar massa temps en el bany i els esforços en defecar.
.
.

Si les hemorroides es prolapsan (se surten de l'anus), el millor és intentar retornar-les a la seva posició habitual fent una lleu pressió amb el dit.

.
En els períodes de crisis hemorroidal, per a la neteja pot utilitzar toallitas humides o fer banys d'aigua tèbia després de la deposició.
.
C - Prevenció:
Per prevenir que tornin a molestar, és necessari tenir en compte alguns hàbits d'alimentació. És convenient evitar el restrenyiment: augmentar la quantitat de fibra en els menjars (fruites fresques, verdures, pa, cereals, etc).
.
Beure líquids regularment. Evitar alcohol.
Realitzar una mica d'exercici regularment.
.

Altres opcions
En ocasions és necessari la cirurgia. Hi ha diferents tècniques (el seu metge i/o cirurgià decidirà quin és la millor opció):

La lligadura en banda consisteix a posar un anell de goma al voltant de les hemorroides i aquestes a poc a poc van "desfent-se".

Pot ser necessari l'hemorroidectomía, o extreure les hemorroides de l'anus.

També poden ser coagulades amb làser o esclerosades a través d'injeccions.



Informació per a pacients


Consells  hemorroides       CAMFiC        ICS  Castellà   Català







També et pot interessar:

dijous, 22 de setembre del 2011

Nova Campanya de vacunació contra la Grip




Grip 2011-2012








Novetats respecte a les campanyes precedents
.
.
La campanya de vacunació contra la grip corresponent a la tardor de 2011 s´obrirá el pròxim
 26 de setembre als diferents ambulatoris d´Esplugues.




Totes aquelles persones que hagin de vacunar-se, poden demanar hora a partir del dia 15 de setembre, telefonant al número 93 567 09 99, en horari de 8.30 a 20.30 hores, de dilluns a divendres.


S´insisteix en la necessitat de demanar cita prèvia, per tal d´evitar cues i pèrdues de temps.

 



1.- A la campanya de vacunació d’aquesta temporada hi ha pocs canvis respecte la de l’any anterior. Les soques vacunals són les mateixes que l’any passat i els grups de risc als quals es recomana la vacunació tampoc no s’han modificat.

2.- El virus A/California/7/2009 (H1N1), representant del virus responsable de la darrera pandèmia gripal, continua estant inclòs en la vacuna antigripal trivalent estacional. Aquest virus es manté força estable, amb poca deriva antigènica, per la qual cosa no ha estat necessari variar la soca a la vacuna.

3.- A les indicacions de vacunació antigripal estacional es manté el grup de risc de les persones amb obesitat mòrbida, que s’havia incorporat als grups als quals s’havia recomanat la vacunació pandèmica.

4.- A les campanyes precedents, en el concurs públic per a l’adquisició de les vacunes, hi havia un lot específic de vacunes amb adjuvant que estava destinat a les persones d’edat més avançada, fonamentalment les que viuen en residències de gent gran i les de 80 o més anys. Per causes administrativolegals, en el concurs d’aquest any s’ha reemplaçat aquest lot per un de vacunes d’immunogenicitat reforçada al qual poden concórrer, a més de les vacunes amb adjuvant, altres tipus de vacunes com ara les virosòmiques o les d’administració intradèrmica.

5.- L’any 2011, però, hi ha una situació inusual, perquè les soques de virus cobertes per la vacuna són les mateixes que l’any 2010. En tot cas, encara que s’hagin vacunat l’any passat, les persones a qui es recomana la vacunació han de ser vacunades aquest any, ja que la immunitat induïda per les vacunes pot disminuir en aquest interval de temps. La vacunació els oferirà una protecció millor per a la temporada 2011.
.
1. Individus amb alt risc de complicacions
- Persones de 60 o més anys d’edat.

- Persones internades en institucions tancades: residències geriàtriques, centres de malalts crònics, malalts mentals, etc.

- Adults i infants amb malalties pulmonars o cardiovasculars cròniques (incloses la displàsia broncopulmonar, la fibrosi quística i l’asma).

- Adults i infants amb malalties cròniques metabòliques (inclosa la diabetis mellitus), insuficiència renal, pacients en diàlisi, hepatopaties cròniques (hepatitis crònica, cirrosi hepàtica), hemoglobinopaties i anèmies, asplènia, malalties neuromusculars greus o immunosupressió (incloses les causades per medicació o pel VIH o les dels receptors de trasplantaments) i malalties que comporten disfunció cognitiva (síndrome de Down, demències i altres). En aquest grup, s’ha de fer un èmfasi especial en les persones sotmeses a vigilància mèdica o hospitalització durant l’any anterior.

- Obesitat mòrbida (índex de massa corporal igual o superior a 40).

- Infants i adolescents (6 mesos-18 anys) que reben tractament continuat amb àcid acetilsalicílic, per la possibilitat de desenvolupar una síndrome de Reye.

- Dones embarassades.
.
2. Individus o grups que poden transmetre la grip a persones d’alt risc
- Treballadors de la salut, incloent-hi els professionals sanitaris i parasanitaris tant de l’atenció primària com l’hospitalària.

- Treballadors d’institucions d’acollida de persones d’alt risc: residències geriàtriques o centres de malalts crònics, que tinguin contacte amb pacients o residents.

- Personal que presta assistència domiciliària a individus d’alt risc (infermeria, treballadors voluntaris, etc.).

- Contactes domiciliaris (inclosos els infants) de persones d’alt risc.

3. Altres grups als quals es recomana la vacunació
- Persones que realitzen serveis públics essencials per a la comunitat, per tal de minimitzar la interrupció de la seva activitat durant els brots gripals: policies, bombers, personal de protecció civil, personal que treballa en emergències sanitàries, personal d’institucions penitenciàries i d’altres centres d’internament per resolució judicial, etc.

- Viatgers internacionals: persones dels grups de risc no vacunades durant la temporada gripal i que es dirigeixin a zones tropicals en qualsevol època de l’any o a l’hemisferi sud entre els mesos d’abril a setembre.

- També s’han de vacunar les persones que es dirigeixin a zones on existeixen brots de grip aviària altament patogènica i puguin estar en contacte estret amb granges d’aus de corral o amb probabilitat d’exposicions intenses a aus.

- Persones que, per la seva ocupació, poden estar en contacte amb aus sospitoses o conegudes d’estar infectades per virus de grip aviària altament patogènics, especialment les persones encarregades del control i eradicació dels brots i els treballadors de les granges on es notifiquin brots o se’n sospiti l’existència. Aquesta recomanació s’ha d’actualitzar en funció de les evidències epidemiològiques disponibles.

A efectes purament indicatius, es consideraran els grups dels apartats 1 i 2 com a prioritaris en les situacions epidèmiques habituals.

Les persones que pertanyen al grup de serveis públics essencials tindran una prioritat més baixa, tot i que, en situacions d’expectativa d’epidèmia important o de pandèmia gripal, aquest grup també es considerarà prioritari. Es recomana, no obstant això, que siguin vacunats pels propis serveis sanitaris corresponents.

Malgrat l’existència de recomanacions d’algunes institucions, es recorda que per a la campanya antigripal 2011-2012 no es considera grup de risc –a l’efecte de rebre la vacunació antigripal de manera sistemàtica (la població sana infantil o adulta menor de 60 anys, no inclosa en els apartats 1 i 2.)


DOCUMENT

També et pot interessar:

dimecres, 31 d’agost del 2011

Consells generals per a les persones amb problemes respiratoris que viatgin en avió

Les persones, cada vegada utilitzem més l’avió com a mitjà de transport.



                                                                                                          
 Informació original de ForumClínic

 
 
 
.

Els avenços assolits en el control i tractament de molts trastorns respiratoris crònics han afavorit un canvi en l’estil de vida de les persones que els pateixen la qual cosa comporta un augment de les activitats de lleure o professionals.

Els canvis lleus en el interior d’un avió poden passar desapercebuts per a les persones sanes però poden afectar de manera important els pacients amb malalties respiratòries cròniques com  la MPOC (Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica) moderada o greu, asma persistent greu, fibrosi quística, tuberculosi pulmonar, persones que tenen risc de patir una malaltia tromboembòlica venosa, més coneguda com a "síndrome de la classe turista", i les que necessiten un suport ventilatori segons la Sociedad Española de Neumología y Cirugía Torácica (SEPAR).

Les persones que pateixen malalties respiratòries cròniques els cal oxigenoteràpia o altres teràpies ventilatòries, tenen problemes per poder pujar a l’avió per part de les companyies aèries.

Hi ha un problema local derivat de la diferent legislació al respecte i de la gran disparitat de criteris, recursos i actitud de las diverses companyies aèries.SEPAR ha creat recentment una normativa que caldrà tenir en compte sobre els viatges en avió i els problemes respiratoris.
 

1. Quins efectes provoca viatjar en avió?

.
Efectes fisiològics
Estar a 8.000 pies d’altitud equival a respirar oxigen al 15,1% a nivell del mar. Això implica una caiguda de la concentració d’oxigen. En subjectes sans, en general no produeix símptomes. Això no obstant, en persones amb malalties respiratòries cròniques i cert grau d’hipoxèmia bassal (baixa quantitat d’oxigen en respirar aire ambient), la disminució de la concentració de oxigen sí pot causar problemes.

Expansió de gasos atrapats
A mesura que ascendim, la pressió baromètrica disminueix i els gasos corporals atrapats a l’interior se expandeixen. Això pot provocar en subjectes sans algunes molèsties a l’oïda, als sinus paranasals, etc. En pacients amb malalties respiratòries i fins i tot en subjectes joves aparentment normals, amb petites butllofes apicals, pot causar problemes més greus.

Humitat de la cabina
Dintre de l’avió, és menor. Pot causar sequedat, molèsties oculars i nasals que se accentuen en els pacients amb problemes respiratoris.

Limitació de moviments
Estar molta estona assegut fa que s’acumuli sang a les cames, la qual cosa pot originar inflor, tibantor i pot afavorir el desenvolupament d’una trombosi venosa profunda.

Aspectes psicològics
A algunes persones els pot causar ansietat

2. Pateixo una malaltia respiraòria crònica i vull viatjar en avió. ¿què cal que faci?


A) Si vostè presenta una de les segúents malalties, adreci’s al seu pneumòleg abans de planificar el viatge. Li cal una visita mèdica d’avaluació

  • Malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) moderada-greu;
  • Asma persistent greu;
  • Malaltia restrictiva greu (inclosos els trastorns de la caixa toràcica i dels músculs respiratoris);
  • Fibrosi quística;
  • Història d’intolerància a viatges en avió per símptomes respiratoris (disnea, dolor toràcic, confusió o síncope);
  • Altres malalties no respiratòries  (malaltia cerebrovascular, cardiopatia isquèmica, insuficiència cardíaca);
  • Tuberculosi pulmonar;
  • Pneumotòrax recent;
  • Risc de malaltia tromboembòlica venosa o episodi previ;
  • Utilització prèvia d’oxigenoteràpia o suport ventilatori.

A nivell general, es recomana que les persones que pateixen alguna de les següents malalties no haurien de viatjar en avió.

Absolutes
  • Insuficiència respiratòria aguda;
  • Tuberculosi bacil·lífera;
  • Passatgers procedents d’àrees amb transmissió local de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS) amb símptomes respiratoris;
  • Contactes de casos probables o confirmats de SARS amb exposició de menys de deu dies;
  • Pneumotòrax no drenat;
  • Cirurgia toràcica major en les dues setmanes prèvies;
  • Contusió pulmonar;
  • Enfisema subcutani o mediastínic;

Relatives

  • Resolució d’un pneumotòrax espontani de menys de sis setmanes;
  • Cirurgia toràcica major en les sis setmanes prèvies;
  • Busseig en les 24 hores prèvies.

Un cop realitzada la visita i les proves complementàries necessàries, el seu metge li informarà de la conveniència o no de viatjar en avió i dels tràmits que cal realitzar.

B) Estar informat sobre les recomanacions.

Per a España: cal que el pacient s’atingui a la normativa que marca Aena i la de la seva companyia aèria particular.

 Per a Europa:
 

C. Recomanacions generals per a les persones que pateixen malalties respiratòries i viatgen en avió


Sol·licitar un informe de la situació clínica del pacient en el qual consti l’última valoració funcional i el tractament. Imprescindible si l’estada és de diverses setmanes i la destinació no compta amb els recursos sanitaris habituals.

Evitar l’excés d’alcohol abans i durant el vol, especialment en els casos de síndrome d’apnees/hipo-apnees i risc de malaltia tromboembòlica venosa.

Mantenir la mobilitat durant els vols de llarga durada, tret de si es requereix oxigen. Si és el cas, tractar d’utilitzar-lo durant els desplaçaments per l’avió en vol (amb un allargament que ho permeti).

Realitzar mesures profilàctiques davant del risc de malaltia tromboembòlica.

Portar la medicació y, especialment, els inhaladors de rescat, en l’equipatge de mà. Si factura medicació, asseguri’s que no queda afectada per les condicions extremes del compartiment de càrrega.

Si necessita CPAP* per a un vol de llarga durada, porti una bateria seca, que caldrà que apagui abans d’aterrar.Els pacients que els calgui un ventilador hauran de tolerar desconnexions transitòries, durant l’enlairament i l’aterratge.La necessitat d’oxigen o qualsevol altre tipus d’assistència mèdica ha de ser comunicada en realitzar la reserva, 48 hores abans del vol.Si és necessari, cal que es gestioni amb el servei mèdic de la companyia l’assistència adient per al trasllat del malalt dintre de l’aeroport.

*CPAP: pressió positiva en la via respiratòria.
 
Material per a Imprimir



Informació disponible en PDF:

      Més recomanacions sobre viatges



Bibliografia

Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). Aeropuertos. Estadísticas. (Accés 17 febrer 2006) Disponible a: http://www.aena.es. aircraft flights. South Med J. 1.

NORMATIVA SEPAR. Patología respiratoria y vuelos en avión. Francisco García Ríoa (coordinador), Luis Borderías Claub, Ciro Casanova Macarioc, Bartolomé R. Cellid, Joan Escarrabill Sanglas, Nicolás González Mangadof, Josep Roca Torrent y Fernando Uresandi Romero. 165.369. Arch Bronconeumol. 2007; 43(2): 101-25






 També et pot interessar:

divendres, 19 d’agost del 2011

Consells per a la Incontinència Urinària





La incontinència urinària és la pèrdua involuntària d'orina. Pot ser un símptoma en el curs d'una malaltia, una malaltia per si mateixa o una alteració demostrada amb l'estudi urodinàmic. Sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, però no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Segons la durada, la incontinència pot ser:

  • Transitòria: apareix durant un temps limitat i sol anar vinculada a infeccions, efectes adversos de fàrmacs o restrenyiment, i es pot controlar amb tractaments senzills, o
  • Establerta o persistent: és la que, havent actuat sobre les possibles causes (tractament d'infeccions, revalorització de tractaments farmacològics, modificació d'hàbits) no desapareix abans de les quatre setmanes de la seva aparició.
 

Causes

Normalment, la incontinència urinària apareix quan els músculs del sòl pèlvic s'han debilitat, i empitjora amb l'obesitat, la multiparitat, la deficiència estrogènica o la tos crònica, entre altres factors.

La incontinència també es relaciona amb l'estrenyiment i les infeccions urinàries. Existeixen altres causes d'incontinència, com ara problemes amb la pròstata i lesions neurològiques. A més, alguns medicaments també poden causar trastorns a la bufeta.

Encara que molt sovint es presenta o s'agreuja amb l'edat, no es tracta només d'una manifestació de l'envelliment.

Símptomes

Els símptomes poden variar des d'una pèrdua d'orina lleu –en tossir, esternudar, riure, fer exercici, aixecar pesos, aixecar-se del llit o d'una cadira, etc.– fins a un desig sobtat d'orinar que s'acompanya de pèrdua de quantitats d'orina abundants.

Diagnòstic

Sovint les persones afectades són reticents a expressar aquest tipus de problema per vergonya. No es viu com un símptoma sinó com una deficiència. Això dificulta el diagnòstic i el tractament. És en aquest sentit que els centres d'atenció primària cada vegada posen més èmfasi a detectar les persones que pateixen aquesta problemàtica dins els grups de risc.

Cada cas és diferent i cal estudiar-lo d'una manera individualitzada. El diagnòstic es pot fer amb una exploració clínica i, a vegades, per mitjà d'una sèrie de proves diagnòstiques com ara l'anomenat estudi urodinàmic, les ecografies i les radiografies.

També es té en compte la història clínica completa de la persona malalta, i es posa un interès especial en els antecedents ginecològics i obstètrics, traumàtics i en les malalties de risc per a la incontinència que hagi pogut tenir.

Tractament

El tractament dependrà del tipus de trastorn de la bufeta que es tingui i de la seva causa.
Alguns possibles tractaments són:

  • aprendre a controlar la bufeta mitjançant entrenament
  • fer exercicis que enforteixen els músculs de la pelvis, com els exercicis Kegel
  • medicaments
  • cirurgia
  • dispositius com ara pegats uretrals, taps i implants
  • ús de bolquers
  • ús de roba interior especial, que absorbeix una gran quantitat d'orina
El tractament pot ser mèdic, quirúrgic o rehabilitador, però sobretot es basa en una sèrie de recomanacions i mesures de reeducació per ajudar a controlar la incontinència i que també serveixen com a prevenció:


  • Mantenir la higiene personal diària i la de després d'orinar per evitar possibles infeccions i lesions a la pell, sobretot si s'utilitzen bolquers, ja que les infeccions d'orina i de la pell es produeixen amb facilitat;
  • Anar al lavabo cada tres hores durant el dia;
  • Facilitar l'accés al lavabo si hi ha problemes de mobilitat;
  • Vestir-se còmodament i amb robes fàcils de treure per evitar possibles pèrdues per incontinència d'urgència;
  • Evitar el restrenyiment amb aliments rics en fibra que facilitin el bon ritme intestinal (cereals, prunes, kiwis, polpa de cítrics);
  • Consumir un volum normal de líquids, ja que les orines molt concentrades poden actuar com a irritants de la bufeta;
  • Disminuir el consum d'estimulants (cafè, te, cola, tònica, xocolata) i d'alcohol, i
  • Conèixer les propietats de les herbes medicinals que es prenen habitualment, ja que algunes poden actuar sobre el ritme i el volum d'orina.

Per disminuir les visites nocturnes al lavabo, cal:


  • Moderar la ingesta de líquids des d'abans de sopar (els caldos i fruites o verdures molt aquoses són preferibles durant el dia), i
  • Si es prenen medicaments per orinar, s'han de prendre al matí, i si en calen dues dosis al dia, l'última s'ha de prendre abans de les sis de la tarda.
Quan les recomanacions i exercicis no tenen cap efecte o el deteriorament cognitiu és important, s'ha de recórrer a mesures pal·liatives com ara els bolquers o els sondatges.

Com i quan cal fer el canvi de bolquers?
Per evitar infeccions i l'aparició de lesions a la pell, és fonamental una higiene correcta, que s'ha de dur a terme en tots els canvis de bolquers:

  • Rentar-se les mans;
  • Retirar sempre els absorbents per la part posterior del cos de la persona malalta;
  • Netejar la pell correctament i procurar que quedi ben eixuta;
  • Col·locar el bolquer per la part anterior del cos de la persona malalta.
  • Si la persona té dificultats de mobilitat, però es pot mantenir dreta, ha de tenir un punt de suport i s'ha de vigilar que no rellisqui;
  • Si està asseguda o en cadira de rodes, és convenient acostar la cadira a la paret o frenar-la per evitar que es desplaci, i
  • Si el bolquer té indicador d'humitat, s'ha de canviar quan aquest ho marqui. Si no, palpant-lo.

Com s'han de col·locar els bolquers anatòmics?
  • Les costures de les malles han d'anar per fora;
  • La part més ampla del bolquer ha d'anar al davant, en l'home, i al darrere, en la dona;
  • Cal doblegar l'absorbent longitudinalment, i
  • Cal ajustar l'absorbent als engonals.

Com s'han de col·locar els bolquers elàstics?

S'ha d'escollir l'absorbent adequat segons el grau d'incontinència de la persona malalta, i cal ajustar-li l'absorbent als engonals.

Prevenció

La mesura més efectiva contra la incontinència urinària és la prevenció en tota la població adulta. Alguns autors suggereixen que s'hauria d'instaurar des de la pubertat, però sobretot en la dona en l'època fèrtil i en la gent gran.

Enfortir la musculatura del sòl de la pelvis a qualsevol edat ajuda a endarrerir o a evitar l'aparició de la incontinència d'esforç, és a dir, les pèrdues d'orina que apareixen en tossir, riure o córrer. És molt recomanable per a les dones després del part.

Exercicis de Kegel
Els exercicis de Kegel són contraccions dels músculs elevadors de l'anus. Com les flexions, aquests exercicis només funcionen si s'usen els músculs correctes, se sosté prou la "contracció" i se'n fan la quantitat suficient.

1.- Contreure els músculs que s'usen per aturar el flux d'orina (però no s'han de fer els exercicis mentre s'està orinant);

2.- Mantenir la contracció durant cinc o deu segons, i relaxar els músculs el doble de temps;

3.- S'han de fer els exercicis deu i vint vegades seguides almenys tres vegades al dia.

Si es fan els exercicis regularment, passades entre sis i dotze setmanes es pot retenir més bé l'orina. La incontinència d'esforç millora en un 60-90% de les dones que els fan correctament i són constants.


Video formació














  
Informació per a professionals


- Article del Bloc El Comprimido (Informació farmacoterapéutica per als professionals sanitaris del Servei de Salut de les Illes Balears) on ens explica perfectament i amb gran precisió com fer una bona gestió clínica dels absorbents Urinaris.  D'obligada lectura per a una bona racionalització dels recursos sanitaris!

- Per establir el diagnòstic en Atenció Primària és important realitzar una detallada anamnesis, exploració física i ajudar-nos del Diari miccional

- i un qüestionari breu que faciliti la classificació del tipus d'incontinència com el TEST IU-4.



 

Fulls informatius per a pacients

3.- L´ús de bolquers en la incontinència Urinària:  Consells per als pacients i per a la persona que els cuida
4.- Més Fulls i consells





També et pot interessar: